Terres de l’Ebre, terres de cruïlla i llunyania, confins de Catalunya, Aragó i València. Per alguns ben intencionats, som el centre dels Països Catalans, però, en realitat, som la perifèria del conjunt, allunyada de Barcelona, Saragossa i València; terres de temps ençà oblidades i agreujades. Terres creuades per un riu que ens migparteix i ens ajunta i que, en definitiva, gràcies a la sensibilitat d’Arbó, ens ha acabat donant el nom de terra i aigua de l’Ebre. Però, també un país d’encontre amb els pobles aragonesos i valencians que ens envolten, amb un parlar semblant, aplegat en el tortosí, i amb uns forts llaços històrics. Unes terres molt per sobre d’artificioses divisions administratives i en tradicional relació mercès a la diòcesi de Tortosa. Ara les Terres de l’Ebre som una realitat que vol ser reconeguda i una gent que té una consciència acusada de si mateixa. Ara ens comencem a conèixer. Este llibre que teniu a les mans, desgrana, des de diversos angles, tot un seguit d’articles que ens expliquen als de fora i a nosaltres mateixos.

Solo una. Que si no, llegaré tarde cuenta el bombardeo perpetrado por la aviación italiana fascista en Xàtiva (València), el 12 de febrero de 1939, y en Manuel. La lluvia de bombas coincidió con la llegada de un tren que transportaba a la 49 Brigada Mixta hacia la retaguardia, hecho que provocó que la estación de ferrocarril estuviera llena de gente. Murieron 145 personas y hubo más de 200 heridos. El 11 de febrero perecieron seis personas en la estación de Manuel, todos civiles. Después, cayó un manto de silencio sobre este hecho histórico llamado el Guernica valenciano. Se trata de un relato polifónico que cuenta treinta y nueve veces unos hechos que ocurrieron solo una vez, pero que nunca debieron haber acontecido. Cada capítulo es una pieza del rompecabezas que quiere reconstruir la memoria colectiva, llenando alguno de los vacíos que el paso inexorable del tiempo ha dejado y así acercarnos a la verdad que ayude a la reparación. Los capítulos, donde los personajes saltan de la realidad a la ficción confundiéndose, fluctúan entre el pasado y el presente, entre los hechos históricos y la imaginación.

Només una. Que si no, faré tard conta el bombardeig perpetrat per l?aviació italiana feixista a Xàtiva, el 12 de febrer de 1939, i a Manuel. La pluja de bombes va coincidir amb l?arribada d?un tren que transportava la 49a Brigada Mixta cap a la rereguarda, fet que va afavorir que l?estació de ferrocarril estiguera atapeïda de gent. Hi van morir cent quaranta-cinc persones amb més de dos-cents ferits. L?11 de febrer van perir sis persones a l?estació de Manuel, tots civils. Després va caure un tel de silenci sobre aquest fet històric anomenat el Guernica valencià.
Es tracta d?un relat polifònic que conta trenta-nou vegades uns fets que van ocórrer només un cop, però que mai no havien d?haver esdevingut. Cada capítol és una peça del trencaclosques que vol reconstruir la memòria col·lectiva, omplint alguns dels buits que el pas inexorable del temps ha deixat balmats i així apropar-nos a la veritat que ajude a la reparació. Els capítols, on el personatges salten de la realitat a la ficció confonent-se, fluctuen entre el passat i el present, entre els fets històrics i la imaginació.

Jaume Roig va nàixer a València els primers anys del segle xv i va gaudir d’una trajectòria vital d’un reconegut prestigi social com a metge i administrador. Amb l’Espill, Jaume Roig signa un dels llibres més importants del segle xv. Es tracta d’una de les obres més ambigu?es, complexes i difícils d’interpretar de la literatura catalana i, al mateix temps, en paraules de Jaume Vidal Alcover: “una de les més enginyoses, més amenes, gracioses, curioses, divertides i, tot cal dir-ho, brutals de la nostra literatura”. L’Espill és una novel·la en forma d’autobiografia fictícia que permet arribar a conclusions diverses, segons vulgues llegir-la des del punt de vista de la misogínia, de la moralitat o la didàctica; o bé, des del vessant de l’humor, la comicitat i l’entreteniment. La nostra edició és una adaptació a la prosa actual que pretén acostar l’Espill a un lector no especialista que, potser, pot trobar dificultats en el vers original i en la llengua del segle xv.

I do all my writing by my own hand, and I am careful to write only the truth, each and every word. In stating true facts, I have omitted to give a strictly chronological account. Anyway, we are now told by physics, time is merely change.

La prostitución existe desde tiempos remotos. Institucionalizada desde la religión y la Iglesia, intensificada desde la Revolución Industrial, en la actualidad se ha convertido en una práctica habitual desde los dictámenes del discurso de la masculinidad hegemónica. Practicada principalmente por mujeres pobres de todo el mundo, se ha convertido en un elemento de ocio que la sociedad de consumo, masculinizada y racializada ofrece. Ningún varón queda excluido de beneficiarse de este consumo de mujeres, puesto que las tarifas son tan flexibles como accesibles a todos los bolsillos.
Cada vez son más y más jóvenes los hombres que acuden en manada a disfrutar de una sesión de prostitución sin pararse a reflexionar sobre lo que esconden los prostíbulos: la feminización de la pobreza, la cosificación del cuerpo femenino, la desubjetivación de la mujer, las enfermedades de contagio sexual, la banalidad del sexo, la desvalorización del afecto, la falta de trabajo? Y, como guinda del pastel, la trata de mujeres y niñas de los países más desfavorecidos. No es suficiente con no legalizarla. Hay que conseguir su abolición.

L?obra ens mostra un passat que ja no existeix i un present que no sabem si perdurarà en el futur. També posa de manifest, a través de la riquesa etnogràfica, les tradicions i el patrimoni, l?accelerada transformació que la nostra cultura ha sofert. Mostra la vida al mas, amb una dedicació intensa a l?agricultura, la ramaderia i altres oficis complementaris i esbossa una part de la vida social masovera, la de la festa. Necessitem evocar eixe passat recent perquè forma part de la nostra identitat i de la nostra idiosincràsia. Un passat que s?ha transformat en un present, fruit de la despoblació, la pèrdua de tradicions, oficis, vocabulari i tota una cultura que s?ha anat fent invisible conforme avançaven les últimes dècades del segle xx, però que no hem d?oblidar perquè forma part de la nostra història, de la nostra terra i del nostre paisatge. Hem de conèixer la natura que ens envolta ?per això es fa una diagnosi de la biodiversitat vegetal actual? per comparar el dia de demà el que haurem perdut i el que haurem guanyat amb els canvis que sorgiran. Per aquest motiu es mostra un tram de rambla on la presència de modestes superfícies d?aigües someres i quasi persistents al llarg de tot l?any, ofereix una flora especial pels requeriments hídrics i està molt ben conservada. Un sòl hídric que es recarrega en cada eixida de la rambla i que, igual que la cultura, també està en risc de desaparèixer pels canvis en el règim de precipitacions i de temperatures que estem vivint.

En bus, en avió, en tren o en ferry les narracions d’Ítaca i el japonès salten de país en país, de temps en temps, d’història en història. Una classe magistral, un experiment, una illa, una autòpsia o unes orquídies serveixen per a interpretar amb humor l’absurditat del món i la conducta humana, per dibuixar la fina línia que separa la realitat dels nostres somnis, la solitud i la cerca de l’amor, l’erotisme. Són individus anònims, gent que no acaba de trobar el seu lloc, persones intrèpides, dones modernes o artistes molt reconeguts els que es mouen en escenes quotidianes i lleugeres o en escenes traumàtiques o fins i tot tràgiques.

La vida de la família Matamoros es trasbalsa quan una allau de caravanes plenes de turistes envaeix el Delta de l’Ebre. Aquest sotrac farà aflorar rancúnies enquistades, pors i contradiccions entre els seus membres: el retorn d’una filla a casa, un embaràs no desitjat, la fòbia als immigrants, l’inici d’una malaltia com l’alzheimer o la dèria d’un fill per fer que el seu pare se senti orgullós d’ell abans que sigui massa tard. Una història plena de petites històries en què els dilemes morals envaixen de ple els protagonistes i s’acaben convertint en espècies invasores de les seves vides.

¡Es la hora de jugar a la cocinita! Pepino saca su tetera y las tazas. ¿Y Pepota? Ella prefiere colgarse de las ramas… Un álbum ilustrado que impulsa el valor de la coeducación. Sus textos rítmicos, entre divertidas ilustraciones, promueven actitudes y modelos de comportamientos libres de estereotipos de género.